Publicitat Google

dimarts, 31 de maig de 2011

La tristesa i la ràbia

(Versión castellana)
En un regne encantat on els homes mai no poden arribar, o potser on els homes transiten eternament sense adonar-se'n ... En un regne màgic, on les coses no tangibles es tornen concretes ...

Hi havia una vegada ...
Un estany meravellós.
Era una llacuna d'aigua cristalina i pura on nedaven peixos de tots els colors existents i on totes les tonalitats del verd es reflectien permanentment ...
Fins a aquest estany màgic i transparent es van acostar a banyar-se fent-se mútua companyia, la tristesa i la ràbia.

Les dues es van treure la roba i nues, les dues, van entrar a l'estany.
La ràbia, apurada (com sempre està la ràbia), urgida -sense saber per què- es va banyar ràpidament i més ràpidament encara va sortir de l'aigua ...

Però la ràbia és cega, o si més no, no distingeix clarament la realitat, així que nua i apurada, es va posar, en sortir, la primera roba que va trobar ...

I va succeir que aquesta roba no era la seva, sinó la de la tristesa ...

I així vestida de tristesa, la ràbia se'n va anar.

Molt calma, i molt serena, disposada com sempre, a quedar-se al lloc on està, la tristesa va acabar el seu bany i sense cap compromís (o millor dit sense consciència del pas del temps), amb mandra i lentament, va sortir de l'estany.

A la vora va trobar que la seva roba ja no hi era.

Com tots sabem, si hi ha alguna cosa que a la tristesa no li agrada és quedar al descobert, així que es va posar l'única roba que hi havia al costat de l'estany, la roba de la ràbia.

Diuen que des d'aleshores, moltes vegades un es troba amb la ràbia, cega, cruel, terrible i enfadada, però si ens donem el temps de mirar bé, trobem que aquesta ràbia que veiem, és només una disfressa, i que darrere de la disfressa de la ràbia, en realitat ... està amagada la tristesa.

Jorge Bucay
------------------------

En un reino encantado donde los hombres nunca pueden llegar, o quizás donde los hombres transitan eternamente sin darse cuenta... En un reino mágico, donde las cosas no tangibles, se vuelven concretas...

Había una vez...
Un estanque maravilloso.
Era una laguna de agua cristalina y pura donde nadaban peces de todos los colores existentes y donde todas las tonalidades del verde se reflejaban permanentemente...
Hasta ese estanque mágico y transparente se acercaron a bañarse haciéndose mutua compañía, la tristeza y la rabia.

Las dos se quitaron sus vestimentas y desnudas, las dos, entraron al estanque.
La rabia, apurada (como siempre está la rabia), urgida -sin saber por qué- se baño rápidamente y más rápidamente aún salió del agua...

Pero la rabia es ciega, o por lo menos, no distingue claramente la realidad, así que desnuda y apurada, se puso, al salir, la primera ropa que encontró...

Y sucedió que esa ropa no era la suya, sino la de la tristeza...

Y así vestida de tristeza, la rabia se fue.

Muy calma, y muy serena, dispuesta como siempre, a quedarse en el lugar donde está, la tristeza terminó su baño y sin ningún apuro (o mejor dicho sin conciencia del paso del tiempo), con pereza y lentamente, salió del estanque.

En la orilla encontró que su ropa ya no estaba.

Como todos sabemos, si hay algo que a la tristeza no le gusta es quedar al desnudo, así que se puso la única ropa que había junto al estanque, la ropa de la rabia.

Cuentan que desde entonces, muchas veces uno se encuentra con la rabia, ciega, cruel, terrible y enfadada, pero si nos damos el tiempo de mirar bien, encontramos que esta rabia que vemos, es sólo un disfraz, y que detrás del disfraz de la rabia, en realidad... está escondida la tristeza.

Jorge Bucay