Publicitat Google

dijous, 20 d’octubre de 2011

Mes 472

Ha obert la porta amb un grinyol i ha entrat a la fosca habitació plena de pols i sense finestres. Enllumenat només per la llum que entra de fora, el sostre de l'habitació es perd en l'infinit apuntat per metres i metres de prestatgeries plenes de caixes de cartró.

Amb l'escala ha pujat alt, molt alt doncs ja són molts anys, i ha baixat una caixa.

S'ha assegut en un racó, a terra i amb l'esquena contra la paret, ha obert la caixa buida i ha començat a omplir-jugant al tetris per aconseguir que hi càpiga tot:

- El concert de Rammstein
- Un vestit de Nadal
- Viatjar de paquet en la seva moto nova
- La gateta
- Uns records d'un viatge al Sud
- Un sopar en un lloc realment bo
- Un gran regal d'aniversari
- Donar consol quan plori
- Conèixer els seus amics
- Unes vacances junts molt lluny de tot i de tots
- Veure una posta de sol i emocionar-se
...

La caixa s'omple i ja gairebé serà impossible tancar-la. Però només és un mes, no li correspon més que una caixa. Si no haver-ho pensat abans, les il·lusions, ja ho deia Sid, es paguen amb sofriment.

Però prement fort, tot s'arregla, amb la cinta americana es tanca la caixa i ve la part dura: pujar per l'escala, amb el que pesa!, I deixar-la en el lloc que li toca.

Amb el retolador escriu a la tapa: Mes 472

Després mira cap amunt i veu les prestatgeries amb caixes buides que encara resten per omplir.

Mentre baixa l'escala pensa que si recordar és tornar a sentir el viscut, hauria d'existir una paraula per indicar tornar a sentir el no viscut, però no se li ocorre quina pugui ser. En tot cas seria una paraula massa trista. Millor fer servir caixes.

Surt, menys capcot i després d'ell tanca la porta.

L'habitació queda completament a les fosques.

Extret de  Un petit calfred de l'ànima. Traduït per María José Cabrera 

-------------

Ha abierto la puerta con un chirrido y ha entrado en la oscura habitación llena de polvo y sin ventanas. Alumbrado sólo por la luz que entra de fuera, el techo del cuarto se pierde en el infinito apuntado por metros y metros de estanterias llenas de cajas de cartón.

Con la escalera ha subido alto, muy alto pues ya son muchos años, y ha bajado una caja.

Se ha sentado en un rincón, en el suelo y con la espalda contra la pared, ha abierto la caja vacía y ha empezado a llenarla jugando al tetris para conseguir que le quepa todo:

- El concierto de Rammstein
- Un vestido de Navidad
- Viajar de paquete en su moto nueva
- La gatita
- Unos recuerdos de un viaje al Sur
- Una cena en un sitio realmente bueno
- Un gran regalo de cumpleaños
- Dar consuelo cuando llore
- Conocer a sus amigos
- Unas vacaciones juntos muy lejos de todo y de todos
- Ver una puesta de sol y emocionarse


La caja se llena y ya casi va a ser imposible cerrarla. Pero sólo es un mes, no le corresponde más que una caja. Sino haberlo pensado antes, las ilusiones, ya lo decía Sid, se pagan con sufrimiento.

Pero apretando, todo se arregla, con la cinta americana se cierra la caja y viene la parte dura: subirla por la escalera ¡con lo que pesa!, y dejarla en el sitio que le toca.

Con el rotulador escribe en la tapa: Mes 472

Luego mira hacia arriba y ve las estanterias con cajas vacias que aún restan por llenar.

Mientras baja la escalera piensa que si recordar es volver a sentir lo vivido, debería existir una palabra para indicar volver a sentir lo no vivido, pero no se le ocurre cual pueda ser. En todo caso sería una palabra demasiado triste. Mejor usar cajas.

Sale, ya menos cabizbajo y tras él cierra la puerta.

La habitación queda completamente a oscuras.
Extraído de  Un petit calfred de l'ànima