Publicitat Google

dimarts, 3 de desembre de 2013

L'avi volador

El nostre avi sabia volar. Cada nit, després d'explicar-nos un conte, obria la finestra de l'habitació, deixava el bastó recolzat al capçal del meu llit i s'enfilava, tremolós, a una cadira. Llavors, repenjant un peu al radiador i l'altre a l'ampit de la finestra, cridava "Apamunt!", i es llençava cap endavant. L'Enric i jo el vèiem sobrevolar el jardí, il·luminat per la claror de la lluna, fent cercles en l'aire amb els braços estesos, i seguíem les seves acrobàcies fins que el perdíem de vista. En acabar la passejada, tornava a entrar, arreplegava el seu bastó, ens deia "bona nit" i, ranquejant, sortia de l'habitació.

Recordo que la primera nit que va saltar per la finestra, ens vam espantar. Acabava d'explicar-nos que de jove havia estat aviador, i que en la Guerra contra els Brumanians havia abatut al cèlebre Baró Negre, el pilot més hàbil de l'exèrcit brumanià.

-Així que no patiu -va dir-nos, eixarrancat sobre la finestra- que sóc un avi volador molt experimentat.

I cridant "Apamunt!" es va abocar a la fosca de la nit. Durant uns segons va desaparèixer de la vista. Jo m'estava assegut al llit, esgarrifat: m'imaginava a l'avi estavellat contra el tros de gespa del jardí. Però l'Enric, que és més gran que jo -i més atrevit-, va mirar cap enfora.

-Mira'l! -va fer assenyalant una ombra que remuntava el vol i feia cabrioles al cel.

Vam seguir meravellats el vol de l'avi: feia caigudes en picat, tombarelles i tirabuixons amb una agilitat sorprenent. També vam veure'l empaitar insectes, perseguir els ratpenats i espantar els mussols. Quan se'n va cansar, va asseure's a la finestra amb les cames penjant al buit, suat i esbufegant.

-No ho expliqueu a ningú -ens va demanar- que es pensarien que no hi toqueu!

Ens va fer prometre que seria el nostre secret, i cada nit, després del conte, sortia a fer un tomb pel cel. Quan li preguntàvem com havia après a volar, sempre ens contestava:

-És que jo, de jove, feia molta vida allà dalt -assenyalava els núvols amb un índex tort com un plàtan-, perquè per aprendre a volar cal fer-se amic del vent i dels corrents d'aire.

A més d'aviador, havia treballat de paracaigudista, d'equilibrista, fins i tot d'home-bala en un circ. I havia pilotat dirigibles, globus, hidroavions i tota mena d'artefactes aeris.

-Vaig acostumar-me a moure'm per l'aire com un peix en l'aigua!

I era cert: feia piruetes amb lleugeresa, sense cap esforç; en canvi, caminava dificultosament, sempre ajudat d'un bastó, queixant-se de l'esquena, dels ronyons o de la carcanada.

Vam guardar el secret de l'avi molt de temps. Però no ens enganyem: els secrets només semblen veritablement importants quan deixen de ser-ho, quan es compateixen, quan s'esbomben. Va ser l'Enric qui no va poder-se estar de presumir de les habilitats aèries de l'avi davant dels seus amics. No se la creia ningú, però la història dels vols nocturns de l'avi es va anar escampant per l'escola, va viatjar pels carrers i les botigues del barri, fins arribar, un vespre, a les orelles del pare, que remenava la sopa de galets per refredar-la. La cullera va aturar-se, el cap del pare es va alçar, els ulls ens miraven des de molt lluny, el seu cervell processava lentament la informació.

-Vaja, ja hi tornem a ser! -vam sentir que remugava la mare a sota veu.

El silenci només el trencava el tic-tac del rellotge de paret. El pare va mirar la mare d'esbiaix, es va eixugar a poc a poc els llavis amb el tovalló, va deixar-lo a un costat del plat i es va escurar la gola. Ens temíem un càstig exemplar, crits, plors, alguna plantofada. Però ens va parlar amb molta calma:

-Us explicaré una cosa que heu de saber. Totes les famílies tenen les seves peculiaritats. Nosaltres, els Girbau, des de fa moltes generacions, quan arribem a una certa edat, ens enlairem.

El pare ens prenia el pèl. L'Enric i jo vam riure. Però ell va continuar, molt seriós:

-¿Oi que les persones quan es fan velles es tornen feixugues, s'encongeixen, caminen arrossegant els peus? Doncs els Girbau, en canvi, ens alleugerim, la força de la gravetat deixa d'afectar-nos, ens desenganxem del terra sense esforç i podem flotar per l'aire com els ocells. És un defecte de família. No hi hem trobat cap explicació científica.

¿El pare ens prenia el pèl? Ni l'Enric ni jo rèiem, ara. El pare sí que somreia:

-Jo mateix, per exemple, fa uns mesos que, sense adonar-me'n, em clavo unes patacades amb el sostre! M'estaré fent vell...

-Quan l'avi va començar a volar -va afegir la mare- vam demanar-li que només ho fes de nit, i d'amagat. No és ben vist que les persones volin!

-Però ja el coneixeu, l'avi -el pare va sospirar-. Sempre li ha agradat exhibir-se, inventar històries fantàstiques, fer el fatxenda. Segur que ja us ha explicat que va dedicar-se als oficis més inversemblants, oi? Ell, que va passar-se la vida darrera el taulell de la botiga de vetes i fils.

El pare no ens prenia el pèl! L'Enric i jo l'escoltàvem bocabadats.

-Vosaltres també volareu algun dia -va assegurar-nos la mare-. Però espero que sigueu més discrets que l'avi.

No cal dir que ho vam provar de seguida: miràvem d'arrencar el vol enfilats a cadires, taules, escales.

-Apamunt! -cridàvem.

Encara mai no ho hem aconseguit.


Vladimir. Llegit a: L'avi volador

1 comentari:

Totira ha dit...

A veces tropiezo por casualidad con textos que me encantan, otras veces busco algo relacionado con un tema concreto, con una emoción... las menos escribo yo. Lo más curioso es que en ocasiones, como esta, busco un texto para una foto que quiero publicar, et voilà!