Publicitat Google

dijous, 27 de febrer de 2014

Amor d'estiu

Què hi fa que se’m comenci a mullar la panxa i que em comenci a venir pixera? (Nota mental: hi ha cap relació entre una cosa i l’altra? Bah, un altre misteri sense resoldre, com si el d’aquests enamoraments sobtats no em fes patir prou.) Però he d’aguantar, he d’aguantar fins que ella, la deessa, faci mitja volta, es mogui inquieta, cridi el meu nom amb aquell accent encantador i torni corrent cap a mi.

Perquè correrà cap aquí on érem fa un moment, n’estic segur. I quan em vegi, estirat davant les seves ulleres fosques, amb un turonet de sorra davant de cada ull, esperant-la amb el meu aire exòticomediterrani, riurà, n’estic segur. Em dirà “que ets ximple, ens acabem de conèixer i ja te’n fots de mi”, se m’estirarà al costat, l’abraçaré i…

Però vols fer el favor de girar-te, que ja em noto xops els pantalons!

I si la molt bleda s’ha quedat embadalida mirant la posta de sol i no es recorda de mi? I si ha quedat amb algú altre? I si el vent que bufa arran de platja en sentit contrari del que bufa al cel i esfilagarsa aquest nuvolot gegant ha creat un remolí que me l’ha trastocada?

[Plors ofegats; aproximadament un quart d’hora]

Ai, merda, però si aquestes ulleres són graduades. I que lluny que és ja la mal parida. Ves que no s’acabi perdent i no trobi l’hotel fins demà passat. En fi, jo me’n vaig a pixar.

Llegit a: Amor d'estiu | Pedregar Edicions