Publicitat Google

dimarts, 18 de febrer de 2014

El passadís de l'avió

Sempre que viatjava sola en avió es preguntava què anaven a fer tota aquella gent que compartia el mateix vol. Procurava demanar finestra i contemplar amb discreció com anaven entrant els passatgers pel passadís, que es convertia, per una estona, en una espontània passarel·la de la vida. Si hagués estat el mes d’agost, deduiria que tota aquella gent feien turisme, però en un vulgar dimecres de febrer, gris i anodí, què anaven a fer tota aquella gent a Milà?. Li hagués agradat agafar un micro i posar-se a l’entrada del finger a preguntar-ho: a veure, vostè per quin motiu viatja?. Els dies que estava més inspirada entretenia la solitud amb la observació de l’espècie humana i els seus curiosos comportaments, intentant endevinar - o inventar-se- els motius de viatge de cadascú, segons com vestien, com caminaven o com arrossegaven els trollers de marca. Quan anava sola pel món tendia a estar més reflexiva i a mirar-se la realitat com si fos un espectador convidat i no formés part del paisatge. Algun cop resseguia amb els ulls pel passadís algun personatge interessant, simplement per l’estil. Llavors desitjava que per atzar li toqués seure just al seu costat, com en aquelles escenes de les pel·lícules en què està cantat que els dos protagonistes són apunt de topar.

Mireia Rosich. Extracte del conte "Cremona". Llegit a: Art and life