Publicitat Google

dilluns, 10 de febrer de 2014

Nit, dia, hivern, estiu

Orió brilla intensament davant meu, puc veure clarament cada estrella de la constel·lació en forma de rellotge de sorra. Evidentment és de nit i no vull que el matí arribi mai davant de tal meravella de cel, però és inevitable l’arribada del sol. De sobte passa quelcom estrany, el cel comença a desfer-se, les estrelles cauen com gotes de pluja, unint-se en petits rierols platejats que desemboquen en rius cada cop més grans, jo em quedo bocabadat… la nit i el dia havien desaparegut en un mar de colors intensos on nedo alegrament.

Neva a fora, per la finestra observo els flocs omplint el carrer d’una catifa blanca completament inútil a la ciutat. Tot i així la gent surt a divertir-se, com si mai haguessin vist tal cosa. Penso aleshores en l’estiu, aquells dies calorosos on no hi ha manera de treure’s la xafogor de sobre… i començo a suar. Surto corrents al carrer, necessito treure’m aquella sensació del cos, però a cada passa la neu es fon i el hivern es barreja amb l’estiu gradualment. De la neu a la pluja i de la pluja a un sol imponent que asseca el terra. Els arbres passen d’estar nus a tenir totes les branques plenes de fulles i ocells piulant alegrement. Les persones són cebes a un costat i van quasi despullades a l’altre, en un juguen amb la neu, en l’altre amb la font… l’aigua sembla ser el punt d’unió entre aquesta mescla surrealista, on les boles blanques passen a ser globus d’aigua de colors diversos. I posats a fer, m’ajunto a aquella guerra inofensiva, alegrament.

Dins del llenguatge tenim algunes expressions on fem de la llum i la calor coses positives i de la foscor i el fred quelcom negatiu… això és fruit de la tradició cultural, els nostres avantpassats estaven obsessionats amb aquestes diferències, però en l’actualitat cal? Suposo que alguns pensareu que la riquesa d’una llengua la forma en part l’herència del passat, tot i això sóc del parer que la riquesa també la podem formar nosaltres, creant noves expressions que substitueixin a les que ja comencen a mancar de sentit. La nit ja no és perillosa, o tant perillosa com en el passat, el hivern és igual de positiu que l’estiu, ja que tenim formes eficients per evitar el fred i d’aconseguir menjar. L’esperança que cada cop que arriba la nit, el dia tornarà, que la llum tornarà, em porta a pensar en un llenguatge amb connotacions religioses, la llum… déu és l’esperança, i vivint en la postmodernitat, en la època posterior a la mort de déu i del final de la metafísica, no crec que déu hi tingui gaire cabuda en les nostres vides.

Per això som nosaltres, les generacions digitals que tenim l’esperança un pèl tocada de mort, els que hem de cercar formes alternatives d’expressar-la, i de trobar-la. El llenguatge està viu, i som nosaltres els que li donem vida. Però si no el millorem, si no creem noves metàfores, poc a poc perdrà la seva riquesa i el gran vocabulari quedarà acotat a un petit gruix de paraules, aquelles que més utilitzem. Cada mot, cada frase feta, té una història de fons… cada text, cada obra del passat, ens dóna una visió del pensament d’aleshores. Però clar, nosaltres copsem el passat des de la nostra pròpia realitat, cosa que a filosofia van començar a ser conscients a partir de la segona meitat del s.XX. Ara estic divagant…

El sol ja no sortirà cada dia perquè no ens preocupa si la nit és interminable, juguem amb el llenguatge! Les paraules porten massa temps avorrides d’estar tancades en un calaix! Estan assedegades de noves construccions lingüístiques cansades de veure com només es progressa en la ciència i la poesia sembla enquistada en el passat.

- He trobat feina!- digué en Bernat.

- A si? De què?- va respondre l’Àgata.

- M’han contractat per contar les onades del mar. No paguen molt bé, però és feina.

- No si ja… ja saps, en temps de guerra, a qualsevol forat se li diu trinxera.

- Tens tota la raó, estimada Àgata, tens tota la raó…

conjuntbuit. Llegit a: conjuntbuit « ø!