Publicitat Google

dimecres, 23 d’abril de 2014

Sant Jordi 2014 2.0

Sant Jordi i la princesa Laia feia 5 anys que eren casats i la monotonia s'havia instal·lat en ses putes vides. Un matí, mentre els dos eren en una terrassa prenent un gintonic, ell enviant piulades a Twitter i ella enviant whatsapp a ses amigues (i a algun amic secret), s'atansà per darrere el drac temible.

Tot i que fotia una cridòria del 15, ells dos estaven tan ofuscats amb els seus respectius programes que no se'n van adonar que el drac es cruspia el pobre príncep idiota.

Quan la princesa veié el drac, xisclà de calent, i li demanà un últim favor, tot extasiada:

  • ”Oh, drac, deixa'm fer-me un selfie amb tu per poder enviar a les meves amigues...”.


El drac es posà la cua a la cara, pensant que com d'idiotes s'havien convertit els humans, i digué:

  • “Mira, noia patètica, t'ho permeto perquè a veure si així algú aprèn la lliçó...”

La princesa emocionada i nerviosa, alhora, va fer un parell de selfies i els envià a ses amistats, grups de xat, amants, amics, amigues, família i va passar 10 filtres per poder penjar la foto a Instagram.

  • “Oh, drac, em dones 5 minuts més de vida per veure quanta gent fa Favorit o comenta la foto?”


El drac començà a esbufegar i digué:

  • “Em cago en els iPhones, els prínceps salvadors i les princeses estúpides enganxades a les xarxes socials”


Tot seguit, donà un cop de cua a l'iPhone i aquest sortí disparat contra un roser i es trencà en mil bocins.

La princesa, quan veié que aquella recent extensió de la seva mà, havia mort, morí darrere seu, declamant:

  • “Ohhhh, entenc ma vida sense el príncep idiota però no l'entenc sense el meu estimat iPhone...”


I de cop, caigué al terra i s'anà desfent i desintegrant (ja que tenia en el mòbil una aplicació “CianurApp” que l'enverinava en cas que el mòbil morís).

El drac alçà el vol i dirigint-se a la resta d'humans que poblaven la plaça, cridà:

  • “Estimats humans del segle XXI, em feu por i pena alhora i n'estic fins els collons dels vostres invents despersonalitzadors. Com que no suporto la vostra indiferència, me'n vaig mar enllà, on hi ha avions desapareguts, per no compartir vida amb vosaltres...”


Quan el drac, emocionat, obrí els ulls, se n'adonà que tota la plaça, plena de gent, eren mirant el seu corresponent mòbil i ni l'havien escoltat.

El drac, trist i esmaperdut, remuntà el vol i marxà i mai més el tornaren a veure...


I ara és tradició, en aquest país de merda, cada 23 d'abril, que ells i elles es regalin un iPhone per poder fer i construir ses vides més tristes i ensopides però alhora més fàcils.

FIN DE LA CITA

Léo Taxil. Llegit a: Sant Jordi 2014