Publicitat Google

dilluns, 28 d’abril de 2014

sbornia

L'Horacio va relliscar una mica més i va veure molt clarament tot el que volia veure. No sabia si calia escometre l’empresa des de dalt o des de baix, amb la concentració de totes les seves forces o més bé com ara, escampat i líquid, obert a la claraboia, a les veles verdes, a la cara de xai trist de la Maga, a Ma Rainey que cantava Jelly Beans Blues. Més aviat així, més aviat escampat i receptiu, esponjós com tot era esponjós si s'ho mirava molt de temps i amb els veritables ulls. No estava tan borratxo com per no sentir que havia destrossat casa seva, que dins d'ell res no era al seu lloc però que al mateix temps- era cert, era meravellosament cert -, a terra o al sostre, sota el llit o surant en una palangana havia estrelles i trossos d'eternitat, poemes com sols i enormes cares de dones i de gats on cremava la fúria de les seves espècies, en la barreja d’escombraries i plaques de jade de la seva llengua on les paraules es trenaven nit i dia en furioses batalles de formigues contra escolopendres, la blasfèmia coexistia amb la pura menció de les essències, la clara imatge amb el pitjor lunfardo. El desordre triomfava i corria per les habitacions amb els cabells penjant en flocs astrosos, els ulls de vidre, les mans plenes de baralles que no casaven, missatges on faltaven les signatures i els encapçalaments, i sobre les taules es refredaven plats de sopa, el sòl estava ple de pantalons tirats, de pomes podrides, de benes tacades. I tot això de cop creixia i era una música atroç, era més que el silenci apelfat de les cases en ordre dels seus parents irreprotxables, al mig de la confusió on el passat era incapaç de trobar un botó de camisa i el present s'afaitava amb trossos de vidre a falta d'una navalla enterrada en algun test, enmig d'un temps que s'obria com un penell a qualsevol vent, un home respirava fins a no poder més, se sentia viure fins el deliri en l'acte mateix de contemplar la confusió que l'envoltava i preguntar-se si res d'això tenia sentit. Tot desordre es justificava si tendia a sortir d’ell mateix, per la bogeria es podia potser arribar a una raó que no fos aquesta raó la fallida de la qual és la bogeria. "Anar del desordre a l'ordre", va pensar Oliveira. "Sí, però quin ordre pot ser aquest que no sembli el més nefand, el més terrible, el més insanable dels desordres ? L'ordre dels déus es diu cicló o leucèmia, l'ordre del poeta es diu antimatèria, espai dur, flors de llavis tremolosos, realment quina sbornia tinc, mare meva, cal anar-se'n al llit de seguida. "I la Maga estava plorant, en Guy havia desaparegut, l'Etienne marxava al darrere d’en Perico, i en Gregorovius, en Wong i en Ronald miraven un disc que girava lentament, trenta-tres revolucions i mitja per minut, ni una més ni una menys, i en aquestes revolucions Oscar’s Blues, clar que pel mateix Oscar al piano, un tal Oscar Peterson, un tal pianista amb una mica de tigre i pelfa, un tal pianista trist i gros, un tipus al piano i la pluja sobre la claraboia, en fi, literatura.

Julio Cortázar. Fragment del capítol 18 de Rayuela. Traducció Maria J Cabrera