Publicitat Google

dilluns, 5 de maig de 2014

Acció i passivitat

En aquells dies anava cavil·lós, i el mal costum de rumiar llarg cada cosa se li feia molt difícil però inevitable. Havia estat donant voltes al gran assumpte, i la incomoditat en què vivia per culpa de la Maga i de Rocamadour l’incitava a analitzar amb creixent violència la cruïlla en què se sentia ficat. En aquests casos Oliveira agafava un full de paper i escrivia les grans paraules per les que anava relliscant el seu pensament. Escrivia, per exemple: "El gran hassumpte", o "l’hencreuament". Era suficient per posar-se a riure i encebar un altre mate amb més ganes. "La hunitat", hescrivia Holiveira. "L’Hego i l’haltre". Usava les hacs com altres la penicil·lina. Després tornava més lentament a l'assumpte, se sentia millor. "L’himportant és no hinflar-se", es deia Holiveira. A partir d'aquests moments se sentia capaç de pensar sense que les paraules li juguessin brut. Tot just un progrés metòdic perquè el gran assumpte seguia invulnerable." Qui t'anava a dir, pibe, que acabaries metafísic ?", S'interpel·lava Oliveira. "Cal resistir-se a l’armari de tres cossos, xe, conforma't amb la tauleta de llum de l'insomni quotidià". Ronald havia vingut a proposar-li que l'acompanyés a unes confuses activitats polítiques, i durant tota la nit (la Maga no havia portat encara a Rocamadour del camp) havien discutit com Arjuna i el Cotxer, l'acció i la passivitat, les raons d'arriscar el present pel futur, la part de xantatge de tota acció amb una finalitat social, en la mesura en què el risc corregut serveix almenys per pal·liar la mala consciència individual, les canallades personals de cada dia. Ronald havia acabat per anar-se'n capcot, sense convèncer Oliveira que calia donar suport amb l'acció als rebels algerians. El mal gust a la boca li havia durat tot el dia a Oliveira, perquè havia estat més fàcil dir-li que no a Ronald que a si mateix. D'una sola cosa estava bastant segur, i era que no podia renunciar sense traïció a la passiva espera en la qual vivia lliurat des de la seva arribada a París. Cedir a la generositat fàcil i marxar a enganxar cartells clandestins als carrers li semblava una explicació mundana, un arranjament de comptes amb els amics que apreciarien el seu coratge, més que una veritable resposta a les grans preguntes. Mesurant la cosa des del temporal i l'absolut, sentia que errava en el primer cas i encertava en el segon. Feia malament en no lluitar per la independència algeriana, o contra l'antisemitisme o el racisme. Feia bé en negar-se al fàcil estupefaent de l'acció col·lectiva i quedar un altre cop sol davant del mate amarg, pensant en el gran assumpte, donant-li voltes com un cabdell on no es veu la punta o on hi ha quatre o cinc puntes.
Estava bé, sí, però a més calia reconèixer que el seu caràcter era com un peu que aixafava tota dialèctica de l'acció a la manera de la Bhagavad Gita. Entre encebar el mate i que l'hi encebés la Maga no hi havia dubte possible. Però tot era divisible i admetia de seguida una interpretació antagònica: a caràcter passiu corresponia una màxima llibertat i disponibilitat, la mandrosa absència de principis i conviccions ho tornava més sensible a la condició axial de la vida (el que s'anomena un tipus penell) capaç de rebutjar per ganduleria però alhora d'omplir el buit deixat pel rebuig amb un contingut lliurement escollit per una consciència o un instint més oberts, més ecumènics per dir-ho així.
"Més hecumènics", va anotar prudentment Oliveira.
 A més, quina era la veritable moral de l'acció? Una acció social com la dels sindicalistes es justificava de sobres en el terreny històric. Feliços els que vivien i dormien en la història. Una abnegació es justificava gairebé sempre com una actitud d'arrel religiosa. Feliços els que estimaven el proïsme com a si mateixos. En tots els casos Oliveira rebutjava aquesta sortida del jo, aquesta invasió magnànima de la cleda aliena, bumerang ontològic destinat a enriquir en última instància a qui el deixava anar, a donar-li més humanitat, més santedat. Sempre s’és sant a costa d'un altre, etc. No tenia res a objectar a aquesta acció en si, però l’apartava desconfiat de la seva conducta personal. Sospitava la traïció tot just cedís als cartells als carrers o a les activitats de caràcter social; una traïció vestida de treball satisfactori, d'alegries quotidianes, de consciència satisfeta, de deure complert. Coneixia de sobres a alguns comunistes de Buenos Aires i de París, capaços de les pitjors vileses però rescatats en la seva pròpia opinió per "La lluita", per haver d'aixecar-se a mig sopar per córrer a una reunió social o completar una tasca. En aquestes gents l'acció social s'assemblava massa a una coartada, com els fills solen ser la coartada de les mares per no fer res que valgui la pena en aquesta vida, com l'erudició amb ulleres serveix per no assabentar-se que a la presó de l'altra carrer segueixen guillotinant a tipus que no haurien de ser guillotinats. La falsa acció era gairebé sempre la més espectacular, la qual desencadenava el respecte, el prestigi i les hestàtues heqüestres. Fàcil de calçar com un parell de sabatilles, podia fins i tot arribar a ser meritòria ("al cap i a la fi estaria tan bé que els algerians s'independitzessin i que tots ajudéssim una mica", es deia Oliveira); la traïció era d'un altre ordre, era com sempre la renúncia al centre, la instal·lació a la perifèria, la meravellosa alegria de la germanor amb altres homes embarcats en la mateixa acció. Allà on cert tipus humà podia realitzar-se com heroi, Oliveira se sabia condemnat a la pitjor de les comèdies. Llavors valia més pecar per omissió que per comissió. Ser actor significava renunciar a la platea, i ell semblava nascut per ser espectador en fila u." El pitjor", es deia Oliveira, "és que a més pretenc ser un espectador actiu i aquí comença la cosa"
Hespectador hactiu. Havia d'hanalitzar l'hassumpte a poc a poc. De moment, determinats quadres, determinades dones, determinats poemes, li donàven una esperança d'assolir algun cop una zona des de la qual li fos possible acceptar-se amb menys fàstic i menys desconfiança que per el moment. Tenia l'avantatge gens menyspreable de què els seus pitjors defectes tendien a servir-lo en això que no era un camí sinó la recerca d'un alt previ a tot camí. "La meva força està en la meva debilitat", va pensar Oliveira. "Les grans decisions les he pres sempre com màscares de fugida. "La majoria de les seves empreses (de les seves hempreses) culminaven not with a bang but a whimper; les grans ruptures , els bang sense tornada eren mossegades de rata acorralada i res més. La resta girava cerimoniosament, resolent-se en temps o en espai o en comportament, sense violència, per cansament -com la fi de les seves aventures sentimentals- o per una lenta retirada com quan es comença a visitar cada vegada menys a un amic, llegir cada vegada menys a un poeta, anar cada vegada menys a un cafè, dosant suaument el no res per no fer-se mal.
"A mi en realitat no em pot succeir res" pensava Oliveira. "No em caurà mai un test al coco". Per què llavors la inquietud, si no era la gastada atracció dels contraris, la nostàlgia de la vocació i l'acció? Una anàlisi de la inquietud, en la mesura del possible, al·ludia sempre a una descol·locació, a una excentració respecte a una espècie d'ordre que Oliveira era incapaç de precisar. Se sabia espectador al marge de l'espectacle, com estar en un teatre amb els ulls embenats; de vegades li arribava el sentit segon d'alguna paraula, d'alguna música, omplint-se d'ansietat perquè era capaç d'intuir que aquí hi havia el sentit primer. En aquests moments se sabia més proper al centre que molts que vivien convençuts de ser l'eix de la roda, però la seva era una proximitat inútil, un instant tantàlid que ni tan sols adquiria qualitat de suplici. Alguna vegada havia cregut en l'amor com a enriquiment, exaltació de les potències intercessores. Un dia es va adonar que els seus amors eren impurs perquè pressuposaven aquesta esperança, mentre que el veritable amant estimava sense esperar res fora de l'amor, acceptant cegament que el dia es tornés més blau i la nit més dolça i el tramvia menys incòmode. "Fins i tot de la sopa faig una operació dialèctica”, va pensar Oliveira. De les seves amants acabava per fer amigues, còmplices en una especial contemplació de la circumstància. Les dones començaven per adorar (realment l’hadoraven), per admirar (una hadmiració hil·limitada ), després alguna cosa les feia sospitar del buit, es tirava enrere i ell els facilitava la fugida, els obria la porta perquè s'anessin a jugar a una altra banda. En dues ocasions havia estat a punt de sentir llàstima i deixar-les amb la il·lusió de què l’entenien, però alguna cosa li deia que la seva llàstima no era autèntica, més aviat un recurs barat del seu egoisme i la seva mandra i els seus costums. “La Pietat està liquidant”, es deia Oliveira i les deixava anar, s'oblidava aviat d'elles.
Julio Cortázar. Rayuela, capítol 90. Traducció Maria J Cabrera