Publicitat Google

dimecres, 21 de maig de 2014

Allò particular i allò universal

Un cronopi anava a rentar-se les dents al costat del seu balcó, i posseït per una grandíssima alegria en veure el sol del matí i els bonics núvols que corrien pel cel, va prémer enormement el tub de pasta de dents i la pasta va començar a sortir en una llarga cinta rosa. Després de cobrir el seu raspall amb una veritable muntanya de pasta, el cronopi es va trobar que li sobrava encara una quantitat, llavors va començar a sacsejar el tub per la finestra i els trossos de pasta rosa queien pel balcó al carrer on diversos fames s'havien reunit a comentar les novetats municipals. Els trossos de pasta rosa queien sobre els barrets dels fames, mentre amunt el cronopi cantava i es fregava les dents ple d’alegria. Els fames es van indignar davant aquesta increïble inconsciència del cronopi, i van decidir nomenar una delegació perquè l’imprequés immediatament, de manera que la delegació formada per tres fames va pujar a la casa del cronopi i el va increpar, dient-li així:

- Cronopi, has espatllat els nostres barrets, per la qual cosa hauràs de pagar.

I després, amb molta més força:

- Cronopi, no hauries de malbaratar així la pasta de dents!

Julio Cortázar. Històries de Cronopis i de Fames