Publicitat Google

dimarts, 27 de maig de 2014

Continuïtat dels parcs

Havia començat a llegir la novel·la uns dies abans. La va abandonar per negocis urgents, va tornar a obrir-la quan tornava en tren a la finca; es deixava interessar lentament per la trama, pel dibuix dels personatges. Aquesta tarda, després d'escriure una carta al seu apoderat i discutir amb el majordom una qüestió de parceries, va tornar al llibre en la tranquil·litat de l'estudi que mirava cap al parc dels roures. Recolzat en la seva butaca favorita, d'esquena a la porta que l'hagués molestat com una irritant possibilitat d'intrusions, va deixar que la seva mà esquerra acariciés una i altra vegada el vellut verd i es va posar a llegir els últims capítols. La seva memòria retenia sense esforç els noms i les imatges dels protagonistes; la il·lusió novel·lesca el va guanyar gairebé de seguida. Gaudia del plaer quasi pervers d'anar esqueixant línia a línia del que l'envoltava, i sentir alhora que el seu cap descansava còmodament al vellut de l'alt suport, que els cigarrets seguien a l'abast de la mà, que més enllà dels finestrals dansava l'aire del capvespre sota els roures. Paraula a paraula, absorbit per la sòrdida disjuntiva dels herois, deixant-se anar cap a les imatges que es concertaven i adquirien color i moviment, va ser testimoni de l'últim partit a la cabana de la muntanya. Primer entrava la dona, recelosa; ara arribava l'amant, ferida la cara per la fuetada d'una branca. Admirablement estroncava ella la sang amb els seus petons, però ell rebutjava les carícies, no hi havia vingut per repetir les cerimònies d'una passió secreta, protegida per un món de fulles seques i senders furtius. El punyal s’entebeïa contra el seu pit, i a sota bategava la llibertat amagada. Un diàleg anhelant corria per les pàgines com un rierol de serps, i se sentia que tot estava decidit des de sempre. Fins aquelles carícies que embullaven el cos de l'amant com volent retenir-lo i dissuadir-lo, dibuixaven abominablement la figura d'un altre cos que calia destruir. Res havia estat oblidat: coartades, atzars, possibles errors. A partir d'aquesta hora cada instant tenia la feina minuciosament atribuïda. El doble repàs despietat s'interrompia tot just perquè una mà acariciés una galta. Començava a fosquejar.

Sense mirar-se ja, lligats rígidament a la tasca que els esperava, es van separar a la porta de la cabana. Ella havia de seguir per la senda que anava al nord. Des de la senda oposada ell es va tornar un instant per veure-la córrer amb els cabells deixats anar. Va córrer també, parapetant-se en els arbres i les tanques, fins distingir en la boira malva del crepuscle l'albereda que portava a la casa. Els gossos no havien de bordar, i no van bordar. El majordom no estaria a aquesta hora, i no hi era. Va pujar els tres esglaons del porxo i va entrar. Des de la sang galopant a les orelles li arribaven les paraules de la dona: primer una sala blava, després una galeria, una escala encatifada. A la part alta, dues portes. Ningú a la primera habitació, ningú a la segona. La porta del saló, i llavors el punyal a la mà, la llum dels finestrals, l'alt suport d'una butaca de vellut verd, el cap de l'home en la butaca llegint una novel·la.

Julio Cortázar