Publicitat Google

dimarts, 6 de maig de 2014

La infelicitat

M'estic lligant les sabates, content, xiulant, i de sobte la infelicitat. Però aquesta vegada t’he enxampat, angoixa, et vaig sentir prèvia a qualsevol organització mental, al primer judici de negació. Com un color gris que fos un mal i fora l'estómac. I gairebé al mateix temps (però després, aquesta vegada no m'enganyes) es va obrir pas el repertori intel·ligible, amb una primera idea molt evident: "I ara viure un altre dia, etc." D'on segueix: "Estic angoixat perquè.. etc."
Les idees a vela, impulsades pel vent primordial que bufa des de baix (però baix és només una localització física). Només cal un canvi de brisa (però què és el que canvia de quadrant?) I al segon són aquí les barquetes felices, amb les seues veles de colors. "Després de tot no hi ha raó per queixar-se, xe", aquell estil.

Em vaig despertar i vaig veure la llum de l’alba en les espieres de la persiana. Sortia de tan endins de la nit que vaig tenir com un vòmit de mi mateix, l'espant de treure a un nou dia amb la seva mateixa presentació, la seva indiferència mecànica de cada vegada: consciència, sensació de llum, obrir els ulls, persiana, l'alba.
En aquell segon, amb l'omnisciència del semison, vaig mesurar l'horror del que tant meravella i encanta a les religions: la perfecció eterna del cosmos, la revolució inacabable del globus sobre el seu eix. Nàusea, sensació insuportable de coacció. Estic obligat a tolerar que el sol surti cada dia. És monstruós. És inhumà.
Abans de tornar a dormir vaig imaginar (vaig veure) un univers plàstic, canviant, ple de meravellós atzar, un cel elàstic, un sol que de sobte falta o es queda fix o canvia de forma.
Vaig anhelar la dispersió de les dures constel·lacions, aquesta bruta propaganda lluminosa del Trust Diví Rellotger.


Julio Cortázar. Rayuela, capítol 67