Publicitat Google

dilluns, 2 de juny de 2014

Amb legítim orgull (i iii)

S'ha murmurat alguna vegada que és un error confiar a la gent gran les pistoles polvoritzadores. Ja que es tracta d'un antic costum no pot ser un error, però, de vegades, passa que la gent gran es distreuen i gasten una bona part de l'essència de serp en un petit sector d'un carrer o una plaça, oblidant que l’han de distribuir en una superfície el més àmplia possible. Passa així que les mangostes es precipiten salvatgement sobre un munt de fulles seques, i en pocs minuts les recullen i les porten fins on les esperem amb les bosses preparades; però després, quan confiadament creiem que seguiran amb la mateixa tenacitat, les veiem aturar-se, ensumar-se entre elles com desconcertades, i renunciar a la seva tasca amb evidents signes de fatiga i fins i tot de disgust. En aquests casos l'ensinistrador apel•la el seu xiulet i, per un moment, s'aconsegueix que les mangostes recullin algunes fulles, però no trigem en adonar-nos que la polvorització ha estat desigual i que les mangostes es resisteixen amb raó a una tasca que de cop ha perdut tot interès per a elles. Si es comptés amb suficient quantitat d'essència de serp, mai es plantejarien aquestes situacions de tensió en què la gent gran, nosaltres i l'inspector municipal ens veiem abocats a les nostres respectives responsabilitats i patim enormement; però des de temps immemorial se sap que la provisió d'essència prou feines arriba per cobrir les necessitats de la campanya, i que en alguns casos les expedicions a les selves no han aconseguit el seu objectiu, obligant a la municipalitat a apel•lar les seves minses reserves per fer front a una nova campanya. Aquesta situació accentua el temor que la propera mobilització abasti un nombre més gran de reclutes, encara que en dir temor és evident que exagerem, perquè l'augment del nombre de reclutes forma part dels costums de l'estat al mateix nivell que la campanya pròpiament dita, ja a ningú se li acudiria protestar per alguna cosa que constitueix un deure com qualsevol altre. De les expedicions a les selves es parla poc entre nosaltres, i els que tornen estan obligats a callar per un jurament del que amb prou feines tenim notícia. Estem convençuts que les nostres autoritats procuren evitar tota preocupació referent a les expedicions a les selves del nord, però malauradament ningú no pot tancar els ulls a les baixes. Sense la més mínima intenció d'extreure conclusions, la mort de tants familiars o coneguts en el curs de cada expedició ens obliga a suposar que la recerca de les serps a les selves ensopega cada any amb la despietada resistència dels habitants del país fronterer, i que els nostres conciutadans han hagut de fer front, de vegades amb greus pèrdues, a la seva crueltat i a la seva malícia llegendàries. Encara que no ho diguem públicament, a tots ens indigna que una nació que no recull les fulles seques s'oposi al fet que cacem serps a les selves. Mai hem dubtat que les nostres autoritats estan disposades a garantir que l'entrada de les expedicions en aquest territori no obeeix a un altre motiu, i que la resistència que troben es deu únicament a un estúpid orgull estranger que res no justifica.
La generositat de les nostres autoritats no té límits, fins i tot en aquelles coses que podrien pertorbar la tranquil•litat pública. Per això mai sabrem - ni volem saber, convé subratllar - què passa amb els nostres gloriosos ferits. Com si volguessin evitar inútils sotsobres, només es dóna a conèixer la llista dels expedicionaris il•lesos i la dels morts, els taüts arriben en el mateix tren militar que porta els expedicionaris i les serps. Dos dies després les autoritats i la població van al cementiri per assistir a l'enterrament dels caiguts. Rebutjant el vulgar expedient de la fossa comuna, les nostres autoritats han volgut que cada expedicionari tingui la seva pròpia tomba, fàcilment identificable per la seva làpida i les inscripcions que la família pot fer gravar sense cap impediment; però com en els últims anys el nombre de baixes ha estat cada vegada més gran, la municipalitat ha expropiat els terrenys adjacents per ampliar el cementiri. Es pot imaginar llavors quants som els que en arribar el primer de novembre acudim des del matí al cementiri per honrar les tombes dels nostres morts. Desgraciadament la tardor ja està molt avançada, i les fulles seques cobreixen de tal manera els carrers i les tombes que resulta molt difícil orientar-se; sovint ens confonem completament i passem diverses hores donant voltes i preguntant fins ubicar la tomba que buscàvem. Gairebé tots portem la nostra escombra, i ens sol ocórrer escombrar les fulles seques d'una tomba creient que és la del nostre mort, i descobrir que estem equivocats. Però a poc a poc anem trobant les tombes, i ja a mitja tarda podem descansar i recollir-nos. En certa manera ens alegra haver ensopegat amb tantes dificultats per trobar les tombes perquè això prova la utilitat de la campanya que començarà a l’endemà, i ens sembla com si els nostres morts ens encoratgessin a recollir les fulles seques, encara que no comptem amb l'ajuda de les mangostes que només intervindran l'endemà quan les autoritats distribueixin la nova ració d'essència de serp portada pels expedicionaris juntament amb els taüts dels morts, i que la gent gran polvoritzarà sobre les fulles seques perquè les recullin les mangostes.

Julio Cortázar