Publicitat Google

dilluns, 16 de juny de 2014

Bogeria

Quan acabo de tallar-me les ungles o rentar-me el cap, o simplement ara que, mentre escric, sento un clapoteig en el meu estómac,
   em torna la sensació que el meu cos s'ha quedat rere meu (no reincideixo en dualismes però distingeixo entre jo i les meves ungles)
   i que el cos comença a anar-nos malament, que ens falta o ens sobra (depèn).
   D'una altra manera: ens mereixeríem ja una màquina millor. La psicoanàlisi mostra com la contemplació del cos crea complexos primerencs. (I Sartre, que en el fet que la dona estigui "foradada" veu implicacions existencials que comprometen tota la seva vida.) Dol pensar que anem davant d'aquest cos, però que la davantera és ja error i rèmora i probable inutilitat, perquè aquestes ungles, aquest melic,
   vull dir una altra cosa, gairebé inabastable: que l’"ànima" (el meu jo-no-ungles) és l'ànima d'un cos que no existeix. L'ànima va empènyer potser l'home en la seva evolució corporal, però està cansada d’estirar i segueix sola endavant. Tot just fa dos passos
   es trenca l'ànima ai perquè el seu veritable cos no existeix i la deixa caure plaf.
   La pobra es torna a casa, etc., Però això no és el que jo. En fi.

   Llarga xerrada amb Traveler sobre la bogeria. Parlant dels somnis, ens vam adonar gairebé al mateix temps que certes estructures somiades serien formes corrents de bogeria per poc que continuessin a la vigília. Somiant ens és donat exercitar gratis la nostra aptitud per a la bogeria. Sospitem al mateix temps que tota bogeria és un somni que es fixa.
   Saviesa del poble: "És un pobre boig, un somiador ..."

Julio Cortázar. Rayuela, capítol 80