Publicitat Google

dimarts, 10 de juny de 2014

Destrobades

La tècnica consistia a citar-se vagament en un barri a certa hora. Els agradava desafiar el perill de no trobar-se, de passar el dia sols, emmurriats en un cafè o en un banc de plaça, llegint-un-llibre-més. La teoria del llibre-més era d'Oliveira, i la Maga l'havia acceptat per pura osmosi. En realitat per a ella gairebé tots els llibres eren llibres-menys, hagués volgut omplir-se d'una immensa set i durant un temps infinit (calculable entre tres i cinc anys) llegir l'opera omnia de Goethe, Homer, Dylan Thomas, Mauriac, Faulkner, Baudelaire, Roberto Arlt, Sant Agustí i altres autors els noms dels quals la sobresaltaven en les converses del Club. A això Oliveira responia amb un desdenyós arronsar les espatlles, i parlava de les deformacions “rioplatenses”, d'una raça de lectors fulltime, de biblioteques pul·lulants de saberuts infidels al sol i a l'amor, de cases on l'olor a tinta de la impremta acabava amb la alegria de l'all. En aquests temps llegia poc, tenia molta feina mirant arbres, els cordellets que trobava per terra, les grogues pel•lícules de la Cinemateca i les dones del barri llatí. Les seves vagues tendències intel•lectuals es resolien en meditacions sense profit i quan la Maga li demanava ajuda, una data o una explicació, les hi proporcionava sense ganes, com una cosa inútil. "Però és que vós ja ho saps", deia la Maga, ressentida. Llavors ell es prenia el treball d'ensenyar-li la diferència entre conèixer i saber, i li proposava exercicis d'indagació individual que la Maga no complia i que la desesperaven.

D'acord que en aquest terreny no ho estarien mai, es citaven per aquí i gairebé sempre es trobaven. Les trobades eren de vegades tan increïbles que Oliveira es plantejava un cop més el problema de les probabilitats i li donava voltes per tot arreu, desconfiadament. No podia ser que la Maga decidís tombar en aquesta cantonada de la rue de Vaugirard exactament en el moment en què ell, cinc carrers més avall, renunciava a pujar per la rue de Buci i s'orientava cap a la rue Monsieur li Prince sense cap raó, deixant-se portar fins distingir-la de cop, parada davant d'un aparador, absorta en la contemplació d'un mico embalsamat. Asseguts en un cafè reconstruïen minuciosament els itineraris, els bruscos canvis, procurant explicar-los telepàticament, fracassant sempre, i no obstant això s'havien trobat en ple laberint de carrers, gairebé sempre acabaven per trobar-se i reien com bojos, segurs d'un poder que els enriquia. A Oliveira li fascinaven les desraons de la Maga, el seu tranquil menyspreu pels càlculs més elementals. El que per a ell havia estat anàlisi de probabilitats, elecció o simplement confiança en la rabdomancia ambulatòria, es tornava per a ella simple fatalitat. "I si no m'haguessis trobat?", Li preguntava. "No sé, ja veus que ets aquí..." Inexplicablement la resposta invalidava la pregunta, mostrava els seus adotzenats ressorts lògics. Després d'això Oliveira se sentia més capaç de lluitar contra els seus prejudicis bibliotecaris, i paradoxalment la Maga es rebel·lava contra el seu menyspreu cap als coneixements escolars. Així caminaven, Punch and Judy, atraient-se i rebutjant-se com cal si no es vol que l'amor acabi en crom o en romança sense paraules. Però l'amor, aquesta paraula...

Julio Cortázar. Rayuela capítol 6