Publicitat Google

dimecres, 11 de juny de 2014

El Gran Cargol

Sí, però qui ens curarà del foc sord, del foc sense color que corre al capvespre per la rue de la Huchette, sortint dels portals corcats, dels petits vestíbuls, del foc sense imatge que llepa les pedres i aguaita en les obertures de les portes, com farem per rentar-nos de la seva cremada dolça que prossegueix, que s'aposenta per durar aliada al temps i al record, a les substàncies enganxoses que ens retenen d'aquest costat, i que ens cremarà dolçament fins calcinar-nos. Llavors és millor pactar com els gats i les molses, travar amistat immediata amb les porteres de ronques veus, amb les criatures pàl·lides i sofrents que aguaiten en les finestres jugant amb una branca seca. Cremant així sense treva, suportant la cremada central que avança com la maduresa gradual en el fruit, ser el pols d'una foguera en aquest embull de pedra interminable, caminar per les nits de la nostra vida amb l'obediència de la sang en el seu circuit cec.

Quantes vegades em pregunto si això no és més que escriptura, en un temps en que correm a l'engany entre equacions infal·libles i màquines de conformismes. Però preguntar-se si sabrem trobar l'altre costat del costum o si més val deixar-se portar per la seva alegre cibernètica, no serà una altra vegada literatura? Rebel·lió, conformisme, angoixa, aliments terrestres, totes les dicotomies: el Yin i el Yang, la contemplació o la Tatigkeit, flocs de civada o perdius faisandées, Lascaux o Mathieu, quina hamaca de paraules, quina dialèctica de butxaca amb tempestes en pijama i cataclismes de living room. El sol fet d'interrogar-se sobre la possible elecció vicia i enterboleix l’elegible. Que sí, que no, que en aquesta està ... Semblaria que una elecció no pot ser dialèctica, que el seu planteig l’empobreix, és a dir la falseja, és a dir la transforma en una altra cosa. Entre el Yin i el Yang, quants eons? Del sí al no, quants potser? Tot és escriptura, és a dir faula. Però de què ens serveix la veritat que tranquil·litza al propietari honest? La nostra veritat possible ha de ser invenció, és a dir escriptura, literatura, pintura, escultura, agricultura, piscicultura, totes les tures d'aquest món. Els valors, tures, la santedat, un tura, la societat, una tura, l'amor, pura tura, la bellesa, obertura de tures. En un dels seus llibres, Morelli parla del napolità que es va passar anys assegut a la porta de casa mirant un cargol a terra. A la nit l’agafava i el posava sota el matalàs. El cargol va ser primer riure, presa de pèl, irritació comunal, junta de veïns, signe de violació dels deures cívics, finalment encongiment d'espatlles, la pau, el cargol va ser la pau, ningú podia passar pel carrer sense mirar de reüll el cargol i sentir que era la pau. El tipus va morir d'un síncope, i el cargol va desaparèixer tot just quan van acudir els veïns. Un d'ells el guarda, potser el treu en secret i el mira, el torna a guardar i se'n va a la fàbrica sentint alguna cosa que no comprèn, una fosca reprovació. Només es calma quan treu el cargol i el mira, se’l queda mirant fins que sent passos i l’ha de guardar de pressa. Morelli pensava que el cargol havia de ser una altra cosa, un déu o alguna cosa així. Solució massa fàcil. Potser l'error estigués a acceptar que aquest objecte era un cargol pel fet que tenia la forma d'un cargol. Picasso pren un cotxe de joguina i el converteix en el mentó d'un cinocèfal. Potser el napolità era un idiota però també va poder ser l'inventor d'un món. Del cargol a un ull, d'un ull a un estel ... Per què lliurar-se al Gran Costum? Es pot triar la tura, la invenció, és a dir el cargol o el cotxe de joguina. Així és com París ens destrueix a poc a poc, deliciosament, triturant-nos entre flors velles i estovalles de paper amb taques de vi, amb el seu foc sense color que corre al vespre sortint dels portals corcats. Ens crema un foc inventat, un incandescent tura, un artefacte de la raça, una ciutat que és el Gran Cargol, l'horrible agulla amb el seu ull nocturn per on corre el fil del Sena, màquina de tortures com claus, agonia en una gàbia plena d'orenetes enfurismades. Cremem en la nostra obra, fabulós honor mortal, alt desafiament del fènix. Ningú no ens curarà del foc sord, del foc sense color que corre al capvespre per la rue de la Huchette. Incurables, perfectament incurables, triem per tura el Gran Cargol, ens inclinem sobre ell, entrem en ell, el tornem a inventar cada dia, a cada taca de vi en les estovalles, a cada petó de la floridura en les matinades de la Cour de Rohan, inventem el nostre incendi, cremem de dins a fora, potser això sigui l'elecció, potser les paraules emboliquin això com el tovalló del pa i dins estigui la fragància, la farina esponjant-se, el sí sense el no, o el no sense el sí, el dia sense Manes, sense Ormuz o Ariman, d'una vegada per totes i en pau i prou.

Julio Cortázar. Rayuela, capítol 73