Publicitat Google

dimarts, 3 de juny de 2014

El riu

I sí, sembla que és així, que has marxat dient no sé quina cosa, que anaves a tirar-te al Sena, alguna cosa per l' estil, una d'aquelles frases de plena nit, barrejades de llençol i boca pastosa, gairebé sempre en la foscor o amb una mica de mà o de peu fregant el cos de qui gairebé no escolta, perquè fa tant que amb prou feines t'escolto quan dius coses així, això ve de l'altre costat dels meus ulls tancats, de la son que una altra vegada em tira cap avall. Llavors està bé, què m'importa si has marxat, si t'has ofegat o encara camines pels molls mirant l'aigua, i a més no és cert perquè ets aquí adormida i respirant entretalladament, però llavors no has marxat quan vas marxar en algun moment de la nit abans que jo em perdés en el somni, perquè havies marxat dient alguna cosa, que t’anaves a ofegar al Sena, és a dir que has tingut por, has renunciat i de cop ets gairebé tocant-me, i et mous ondulant com si alguna cosa treballés suaument en el teu somni, com si de veritat somiessis que has sortit i que després de tot vas arribar als molls i et vas tirar a l'aigua. Així una vegada més, per dormir després amb la cara amarada d'un plor estúpid, fins a les onze del matí, l'hora en què porten el diari amb les notícies dels que s'han ofegat de debò.
Em fas riure, pobra. Les teves determinacions tràgiques, aquesta manera de caminar colpejant les portes com una actriu de tournées de província, un es pregunta si realment creus en les teves amenaces, els teus xantatges repugnants, les teves inesgotables escenes patètiques untades de llàgrimes i adjectius i recomptes. Mereixeries algú més dotat que jo perquè et donés la rèplica, llavors es veuria alçar-se la parella perfecta, amb la pudor exquisita de l'home i la dona que es destrossen mirant-se als ulls per asegurar-se l'ajornament més precari, per sobreviure encara i tornar a començar i perseguir inesgotablement la seva veritat de terreny erm i fons de cassola. Però ja veus, escullo el silenci, encenc una cigarreta i t'escolto parlar, t'escolto queixar-te (amb raó, però què puc fer), o el que és encara millor em vaig quedant dormit, amanyagat gairebé per les teves imprecacions previsibles, amb els ulls entretancats barrejo encara per una estona les primeres ràfegues dels somnis amb els teus gestos de camisa de dormir rídicula sota la llum de l'aranya que ens van regalar quan ens vam casar, i crec que al final m'adormo i em porto, t'ho confesso gairebé amb amor, la part més aprofitable dels teus moviments i les teves denúncies, el so esclatant que et deforma els llavis lívids de còlera. Per enriquir els meus propis somnis on mai a ningú se li ocorre ofegar-se, pots creure’m.
Però si és així em pregunto què estàs fent en aquest llit que havies decidit abandonar per l'altre més vast i més fugidor. Ara resulta que dorms, que de tant en tant mous una cama que va canviant el dibuix del llençol, sembles enutjada per alguna cosa, no massa enutjada, és com un cansament amarg, els teus llavis esbossen una ganyota de menyspreu, deixen escapar l'aire entretalladament, el recullen a glopades breus, i crec que si no estigués tan exasperat per les teves falses amenaces admetria que ets una altra vegada bella, com si el somni et tornés una mica del meu costat on el desig és possible i fins reconciliació o nou termini, una mica menys tèrbol que aquesta alba on comencen a rodar els primers cotxes i els galls abominablement despullen la seva horrible servitud. No sé, ja ni tan sols té sentit preguntar una altra vegada si en algun moment havies marxat, si eres tu qui va colpejar la porta al sortir en l'instant mateix en què jo relliscava a l'oblit, i potser és per això que prefereixo tocar-te, no perquè dubti que estiguis aquí, probablement en cap moment vas sortir de la cambra, potser un cop de vent va tancar la porta, vaig somiar que havies marxat mentre tu, creient-me despert, em cridaves la teva amenaça des dels peus del llit. No és per això que et toco, en la penombra verda de l'alba és gairebé dolç passar una mà per aquest espatlla que s'estremeix i em rebutja. El llençol et cobreix a mitges, les meves mans comencen a baixar pel ters dibuix del teu coll, inclinant-me respiro el teu alè que fa olor de nit i de xarop, no sé com els meus braços t'han enllaçat, sento una queixa mentre arqueges la cintura negant-te, però els dos coneixem massa aquest joc per creure -hi, cal que m’abandonis la boca que panteixa paraules soltes, de res serveix que el teu cos endormiscat i vençut lluiti per evadir-se, som en aquest punt una mateixa cosa en aquest embolic de cabdell on la llana blanca i la llana negra lluiten com aranyes en un bocal. Del llençol que amb prou feines et cobria arribo a entreveure la ràfega instantània que solca l'aire per perdre’s en l'ombra i ara estem nus, l'alba ens envolta i reconcilia en una sola matèria tremolosa, però t'entestes a lluitar, encongint-te, llançant els braços per sobre del meu cap, obrint com en un llampec les cuixes per tornar a tancar les seves tenalles monstruoses que volguessin separar-me de mi mateix. He de dominar-te lentament (i això, ho saps, ho he fet sempre amb una gràcia cerimonial), sense fer-te mal vaig doblant els joncs dels teus braços, em cenyeixo al teu plaer de mans crispades, d'ulls enormement oberts, ara el teu ritme al fi s'aprofundeix en moviments lents de moaré, de profundes bombolles ascendint fins a la meva cara, vagament acaricio el teu cabell vessat pel coixí, en la penombra verda miro amb sorpresa la meva mà que regalima, i abans de relliscar al teu costat sé que acaben de treure't l'aigua, massa tard, naturalment, i que jeus sobre les pedres del moll envoltada de sabates i de veus, nua cap per amunt amb el teu cabell xop i els ulls oberts.

Julio Cortázar.