Publicitat Google

dijous, 5 de juny de 2014

La influència de la tècnica en l'art

Els núvols aixafats i vermells sobre el barri llatí de nit, l'aire humit amb encara algunes gotes d'aigua que un vent desmenjat tirava contra la finestra malament il·luminada, els vidres bruts, un d'ells trencat i arreglat amb un tros d'esparadrap rosa. Més amunt, sota les canaletes de plom, dormirien els coloms també de plom, ficats en si mateixos, exemplarment anti-gàrgoles. Protegit per la finestra el paral·lepípede molsós olorós a vodka i espelmes de cera, a roba mullada i restes de guisat, vague taller de Babs ceramista i de Ronald músic, seu del Club, cadires de canya, butaques destenyides, trossos de llapis i filferro per terra, òliba embalsamada amb la meitat del cap podrit, un tema vulgar, mal tocat, un disc vell amb un aspre fons de pua, un raspar cruixir crepitar incessants, un saxo lamentable que en alguna nit del 28 o 29 havia tocat com amb por de perdre’s, sostingut per una percussió de col·legi de senyoretes, un piano qualsevol. Però després venia una guitarra incisiva que semblava anunciar el pas a una altra cosa, i de sobte (Ronald els havia previngut alçant el dit) una corneta es va separar de la resta i va deixar caure les dues primeres notes del tema, recolzant-se en elles com en un trampolí. Bix va donar el salt al centre, el clar dibuix es va inscriure en el silenci amb un luxe d’urpada. Dos morts es batien fraternalment, arraulint-se i desentenent-se. Bix i Eddie Lang (que es deia Salvatore Massaro) jugaven amb la pilota I'm coming, Virginia, i on estaria enterrat Bix, va pensar Oliveira, i on Eddie Lang, a quantes milles una de l'altra els seus dos no res que en una nit futura de París es batien guitarra contra corneta, gin contra mala sort, el jazz.
- S'està bé aquí. Fa calor, és fosc.
- Bix, què boig formidable. Posa Jazz em Blues, vell.
- La influència de la tècnica en l'art -va dir Ronald ficant les mans en una pila de discos, mirant vagament les etiquetes -. Aquests tipus d’abans del long play tenien menys de tres minuts per tocar. Ara et ve un ocellot com Stan Getz i se't planta vint minuts davant del micròfon, pot deixar-se anar a gust, donar el millor que té. El pobre Bix s'havia d'arreglar amb un cor i gràcies, tot just entraven en calor zas, s’acabava. El que s’hauria enrabiat quan gravaven discos.
- No tant -va dir Perico -. Era com fer sonets en comptes d'odes, i això que jo d'aquestes bestieses no entenc res. Vinc perquè estic cansat de llegir a la meva habitació un estudi de Julián Marías que no s’acaba mai.

Julio Cortázar. Rayuela, capítol 10