Publicitat Google

dimecres, 18 de juny de 2014

Peixos

Anàvem per les tardes a veure els peixos del Quai de la Mégisserie, al març del mes lleopard, l’amagat però ja amb un sol groc on el vermell entrava una mica més cada dia. Des de la vorera que donava al riu, indiferents als bouquinistes que no anaven a donar-nos res sense diners, esperàvem el moment en què veuríem les peixeres (caminàvem poc a poc, demorant la trobada), totes les peixeres al sol, i com suspesos en l'aire centenars de peixos rosa i negre, ocells quiets en el seu aire rodó. Una alegria absurda ens prenia de la cintura, i tu cantaves arrossegant-me a creuar el carrer, a entrar al món dels peixos penjats de l'aire.
Treuen les peixeres, els grans bocals al carrer, i entre turistes i nens ansiosos i senyores que col•leccionen varietats exòtiques (550 fr. Pièce) hi ha les peixeres sota el sol amb els seus cubs, les seves esferes d'aigua que el sol barreja amb l'aire, i els ocells rosa i negre giren dansant dolçament en una petita porció d'aire, lents ocells freds. Els miràvem, jugant a apropar els ulls al vidre, pegant el nas, enfellonint a les velles venedores armades de xarxes de caçar papallones aquàtiques, i compreníem cada vegada pitjor el que és un peix, per aquest camí de no comprendre ens anàvem acostant a ells que no es comprenen, franquejàvem les peixeres i estàvem tan a prop com la nostra amiga, la venedora de la segona botiga venint del Pont-Neuf, que et va dir: «L'aigua freda els mata, és trista l'aigua freda...» I jo pensava en la minyona de l'hotel que em donava consells sobre una falguera: «No la regui, posi un plat amb aigua sota del test, llavors quan ella vol beure, beu, i quan no vol no beu...» I pensàvem en aquella cosa increïble que havíem llegit, que un peix sol en la seva peixera s'entristeix i llavors n'hi ha prou posar-li un mirall i el peix torna a estar content...
Entràvem a les botigues on les varietats més delicades tenien peixeres especials amb termòmetre i cuquets vermells. Descobríem entre exclamacions que enfurien a les venedores -tan segures que no els compraríem res a 550 fr. pièce- els comportaments, els amors, les formes. Era el temps deliqüescent, alguna cosa com xocolata molt fina o pasta de taronja martiniquesa, en que ens emborratxàvem de metàfores i analogies, buscant sempre entrar. I aquest peix era perfectament Giotto, te’n recordes, i aquests dos jugaven com gossos de jade, o un peix era l'exacta ombra d'un núvol violeta... descobríem com la vida s'instal•la en formes privades de tercera dimensió, que desapareixen si es posen de costat o deixen tot just una ratlleta rosada immòbil vertical a l'aigua. Un cop d'aleta i monstruosament està de nou aquí amb ulls bigotis aletes i del ventre de vegades sortint i surant una transparent cinta d'excrement que no acaba d'alliberar-se, un llast que de cop els posa entre nosaltres, els arrenca a la seva perfecció d'imatges pures, els compromet, per dir-ho amb una de les grans paraules que tant fèiem servir per allà i en aquells dies.

Julio Cortázar. Rayuela, capítol 8