Publicitat Google

dilluns, 14 de juliol de 2014

L'amor

En cert llibre de matemàtica, un quocient es va enamorar d'una incògnita. Ell (quocient), producte d'una família d’importantíssims polinomis. Ella, una simple incògnita, de mesquina equació literal oh! Quina tremenda desigualtat! Però com tothom sap, l'amor no té límits i va del més infinit al menys infinit.

Embargat, el quocient la va contemplar des del vèrtex fins a la base, sota tots els angles, aguts i obtusos. Era bonica, una figura imparell que s'evidenciava per: mirada romboïdal, boca trapezoïdal i pits esfèrics en un cos cilíndric de línies sinusoïdals.

Qui ets? va preguntar el quocient amb una mirada radical. Sóc l'arrel quadrada de la suma dels quadrats dels catets. Però pots dir-me hipotenusa - va contestar ella amb expressió algebraica de qui estima.

Ell va fer de la seva vida una paral•lela a la d'ella, fins que es van trobar en l'infinit. I es van estimar fins al quadrat de la velocitat de la llum, deixant al gust del moment i de la passió, rectes i corbes en els jardins de la quarta dimensió.

Ell l'estimava i el recíproc era vertader. S’adoraven amb les mateixes raons i proporcions en un interval obert de la vida.

Després de tres quadrants, van resoldre casar-se.

Van traçar plans per al futur i tots li van desitjar felicitat integral. Els padrins van ser el vector i la bisectriu.

Tot marxava sobre eixos. L'amor creixia en progressió geomètrica. Quan ella estava en les seves coordenades positives, va concebre un parell: l'home, en homenatge al padrí el van batejar versor; la nena, una bonica abscissa. Ella va ser objecte de dues operacions.

Eren feliços, fins que un dia tot es va tornar una constant.

Va ser així que va aparèixer un altre. Sí, un altre. El màxim comú divisor, un freqüentador de cercles viciosos. El mínim que el màxim va oferir va ser d'una magnitud absoluta.

Ella es va sentir impròpia, però estimava al màxim. En saber d'aquesta regla de tres, el quocient la va cridar fracció ordinària.

Sentint-se un denominador comú, va resoldre aplicar la solució trivial: un punt de discontinuïtat en les seves vides. Quan els dos amants estaven en col•loqui, ell, en termes menors i ella en combinació lineal, va arribar el quocient i en un gir sense límits va disparar la seva 45.

Ella va passar a l'espai imaginatiu i el va anar a passar a un interval tancat, on la llum solar es veia a través de petites malles quadrades.

Anònim. Llegit a: Relatos y cuentos matemáticos. Traducció Maria J Cabrera

1 comentari:

Josep Ribó ha dit...

Realment original i una pena que no haguessin acabat irrealment feliços...